El millor regal

Recordes aquell gelat? 

Ets capaç de recordar tots els gelats que has pres en 28 anys de vida? Recordes quants amb mi? Quants amb amics? Quants a Sant Boi? I a La Nou? I a Eivissa, Sevilla, Canàries, Itàlia, Madrid, Alemanya? T'has parat mai a pensar quants quilòmetres hem fet juntes descobrint el món? I en els què ens queden? Recordes quants cops hem passejat juntes pels carrers de la nostra vida? Series capaç de comptar els centenars de cafés a mil i un llocs diferents? Els milions de minuts que hem rigut i els segons que hem plorat?  Només vull dir-te una cosa. El dia que siguis capaç de comptar tot això, només aquell dia, deixaré d'estimar-te. Ets el millor regal del món!

El què ens queda

És difícil definir com n'és de dolça la teva dança. Són deu els dits que t'acompanyen i, de cinc en cinc, dibuixen un escenari ideal damunt d'un troç de fusta. La melodia surt incomprensiblement compassada mentre amb una mà acaricies els sis fils que uneixen el món amb la fantasia i, amb l'altre, denotes els moments en què cal canviar de perspectiva.

Ella parla per tu, ella parla de tu. Quan et falten les paraules, quan els temes s'esgoten, ella tradueix la teva ànima. La fas ballar amunt i avall com una titella encantada fins el punt de prendre vida pròpia. Fins i tot, de vegades, no se si ets tu qui la cuida o ella qui t'obliga. Ella és tu i tu ets inevitablement ella.

Ella és màgia quan s'acaben els trucs. Cada dia, sense descans, l'abraces com qui t'espera a mitjanit. L'acarones, l'escoltes i l'acompanyes sense adonar-te'n que és ben bé al contrari. I no saps dir en quin moment et posseïx arrencant-te o devorant-te el poc o molt que queda de tu. I res, res, passa desapercebut per ella.

De vegades parla alt i amb un optimisme que seria capaç d'erradicar la més sentida tristor; d'altres, ho fa amb una foscor tant tendre que pot emocionar la pell del més tímid agnòstic. Però mai, mai, passa desapercebuda. Vulguis o no la sents; vulguis o no l'agafes subtilment i no la deixes escapar perquè, vulguis o no... ella és tot el que ens queda.

Agafa el telèfon

Els tòpics deixen de ser tòpics quan es tracta de parlar de tu. Les paraules són sempre escasses, els silencis són irreversibles, l'aire manca d'importància. El món s'atura quan corres damunt d'ell. La teva mirada, l'únic somriure que m'has dedicat, aquella frase fora de lloc, aquelles postres que s'han repetit en somnis... 

Tant a dir-te i tan poc temps per a fer-ho. La innocència la perdo quan seus al meu costat i entre tímids intents frustrats intento recuperar-la quan t'allunyes quasi sense mirar-me. Se m'acaben les idees, se m'esgoten els versos i em quedo sense temps. Tot el que perdo és el que, mica en mica, guanyo però sembla que la fortuna no vol posar-m'ho fàcil.

Lletres i més lletres teclejades sobre una pantalla que no sona mai quan necessito. Trucades que no es fan mai, cafès que no s'escolten, terrasses buides i cims sense banderes és tot el que em queda. Un absurd premi de consolació i l'estúpida certesa que no et tindré més que en les melodies en les que em refugio per no escoltar-me.

Crec que et necessito sabent que no em fas falta. Crec que sóc capaç de tenir-te sense esperar-te i de viure amb mi i sense tu. Sóc capaç de somniar el que lluito sense lluitar pel que somnio perquè seria una banal pèrdua de forces. Demà serà la última... agafa el telèfon.

Lamentos sobre una vida en la arena

Las horas pasan y pasan y mueren y yacen en un sinfín de diminutas lágrimas agriadas. El mundo gira y gira y el mar huye y huye y tu sigues impasible frente a la orilla que ha encadenado tu vida y cada uno de sus momentos.

El sol tímido parece aparecer entre las sombras de la noche y el espesor de las nubes pero siempre acaba por esconderse; siempre, por el mismo horizonte. Pasas horas, días y años escudriñando en la inmensidad de tu pequeño horizonte tratando de hallar esa puerta de emergencia, ese modo impredecible de salir corriendo de un mundo que no es más que una enmarañada trampa de mentiras.

Y mientras no lo logras, te distraes dibujando con los dedos algo bonito en la arena y adornándolo con el rojo del coral. Te diviertes imaginando historias de ciudades legendarias y personajes insoñables. Pero, tarde o temprano, la sal de siempre la misma ola cae sobre ti asfixiándote la piel e irritándote los pulmones. Pero allí te quedas, inmóvil, esperando a que la historia empiece de nuevo.

Torna a la vida

Els colors es van tornant d'un color pàl·lid mentre la llum que reben els teus ulls poc a poc va desapareixent. Les imatges, aleshores nítides, van desdibuixant-se darrere de vells fantasmes que creies espantats. Mica en mica tot va desapareixent... fins i tot l'aire.

Els llavis resten inerts en un intent gairebé inútil per agafar l'últim bri d'aire, la llengua lluita inesgotable per retrobar el tacte del vent, la gola, oprimida i esgotada, anhela com a darrer desig esborrar la pressió que l'encadena.

I quan per fi veus aquella petita llum, quan sembla que l'agonia s'esgota amb la teva vida, el pit s'infla de nou traçant una nova pinzellada de vida. Sents de nou la fredor travessant el teu coll i tot el teu cos sembla respirar de nou.

Els colors recuperen els seus matisos, les formes tornen a tenir volum, el soroll es torna música i la mort... la mort que acariciaves, torna a la vida.

Segueixes al meu costat

Com una veu que s’allunya; com la dèbil llum del fer-se fosc; com les fulles caient al so del vent. Així era ell, així marxava, així, mica en mica, marcava la meva vida. Una persona més per a tants però tan únic per a tant pocs. 

Un subtil somriure sota el bigoti, una furtiva mirada de desaprovació, una abraçada matinal. Cada gest aconseguia despertar-me i no deixar-me indiferent. Ningú ho feia com ell; ningú escoltava com ell; ningú era capaç de sentir com ell.

Sovint feia encoratjar-me, enfurismar-me, renegar de tot, fins i tot havia aconseguit fer-me plorar... Però únicament ell era capaç de fer-me la persona més feliç del món. Tan mimada, tan protegida, tan perfecta sota la seva ala. Jo era única i ell ho era també.

Tan sola i tan perduda provant de trobar de nou aquella essència que ho omple tot. Tot pot omplir-se tan ràpid i buidar-se amb tanta força que pot arribar a semblar inútil provar-ho sense tu. 

Però fins i tot ara, fins i tot després de sis mesos de no veure’t segueixo creient en tu. Segueixo sentint aquelles abraçades, veient aquelles mirades i gaudint d’aquells somriures.

Tots dos sabem que, d’alguna manera, segueixes al meu costat.

Moments

Moments

Els moments s’han de viure. Els moments han de sentir-se, han de tocar-se, han d’assaborir-se. Els moments necessiten ser escoltats. Cada un d’ells amaga un màgia que escapa dels límits de la nostra imaginació. Els moments són un regal oblidat, un anhel silenciat, un record per viure.

Cada gest, cada paraula, cada mirada, cada segon que passa és un detall preuat. No importa la transcendència d’una conversa ni el sentit de les paraules; no és necessari buscar solucions ni oferir problemes i ni tant sols cal pensar. Simplement gaudir.

Gaudir d’una historia, d’una companyia, d’un café en una abandonada terrassa d’un bar d’atípics amos. Gaudir d’un passat imprescindible en un present redactat per maldestres mans amb una cal·ligrafia imprecisa.

Els moments poden ser instants. Els moments poden arrancar somriures, fer fugir fantasmes, dil·lapidar temors, poden fer-te obrir les ales. Els moments poden fer-te feliç, només cal somriure’ls.

Els moments poden ser tristos, evidentment. En el fons, és aquí on rau l’enigma d’aquesta petita paraula. Els moments són tan poderosos que poden fer-te plorar, cridar, amagar-te, escapar… però un moment mai podrà enfonsar-te. 

Un bon amic va dir-me un cop que cada moment té escrit un sentit únic, només cal trobar-lo. Els moments et fan créixer, et fan observar, et fan crear… Els moments sentits et fan sentir el present. El moment s’escapa ràpid i és per això que cal tancar el puny amb força quan el trobes. El moment és, a cops, com l’aigua i és capaç de lliscar entre els teus dits però també pots embassar-lo per quan sentis set.

El moment és un tresor immens, és un regal el dia de reis. El moment és una sorpresa. El moment no es busca, el moment no es troba. El moment… el moment ets tu mateix.

Voràgine imparable

Sento com, poc a poc, desapareix tot el que importava: les grans veritats, les grans persones, les grans conviccions. Tot, absolutament tot, va caient mica en mica en una voràgine imparable d’incomprensible incertesa . Procuro agafar perspectiva, procuro allunyar-me i observar de lluny aquesta sensació estranya i inexplicable però alhora tan certa que quasi fa mal.

Diuen que els sentiments es reflecteixen en la mirada, en el somriure, en el tacte… Crec que els sentiments es reflecteixen a la ment d’aquells que els interpreten i és per això que crec que mai ningú sabrà què sento, ni tant sols jo mateixa. 

 

Creus que encaixes però no acabes de trobar el teu lloc. T’autoconvences creient que has trobat aquell petit racó on sentir-te lliure, on ser tu mateixa però en el fons saps que aquest racó, malgrat ser preciós i estranyament agradable és extremadament efímer i trampós. Un petit huracà que t’arrossega i que, tard o d’hora, creus que et llençarà lluny de la seva atracció. Mentrestant, segueixes dins d’ell veient com intenta arrossegar-te.

Creus voler lluitar per seguir aquesta aventura però ets conscient del gran perill que comporta. Aigua, vent, fred, inestabilitat. Masses factors per la fragilitat de la meva ànima trencadissa. Però és impossible desenganxar-se, és absurd fins i tot intentar-ho. Per què? Per què no puc?

I aleshores veus aquell somriure. Aquella encantadora rialla que sembla convidar-te a perdre’t en el més estúpid dels contes. Tot manca de sentit, tot proba d’absorbir-te. Et preguntes que faràs, on aniràs si sobrevius?

Com sempre sense respostes mentre veus que, abandonada en aquell racó que tu mateixa vas crear, tot el que t’acompanyava segueix aquell huracà que, com sempre, seguirà allà.